Pinnacle Stories

Segurament, has llegit un llibre que parla sobre la Guerra Civil Espanyola. Mai has pensat com un autor hagi pogut escriure un llibre d’aquest tipus? Avui, tens la sort de conèixer al Roc Casagran, un autor conegut a Catalunya, sobretot pel seu llibre Ara que estem junts.

Com va començar la seva carrera com a autor?

Doncs, la carrera com a autor la vaig començar escrivint com a afició, quan era adolescent, i va arribar un moment que vaig tenir la sort que vaig presentar un premi, un recull de poemes, me’l van publicar i així el premi era publicar el llibre. I així vaig començar publicant el primer llibre. I a partir d’aquí, doncs, he tingut la sort de poder-ne publicar molts més.

Algú en concret el va inspirar per ser autor?

No, no crec que sigui ningú en concret, perquè no hi ha cap autor que digués que aquest autor o em vaig fixar amb ell o cap persona del meu entorn que hi ha es dediqués a això. Jo crec que ha sigut un factor de circumstàncies un arreu a l’altre. A mi de petit ja m’agradava llegir, m’agradava escriure, m’anava bé, m’ho passava bé. A casa els pares sempre m’han donat el suport que necessitat. I a partir de llegir i anar escrivint, doncs, m’he trobat que amb el pas dels anys, doncs, l’etiqueta quan se’m defineix és escriptor. Igual que hauria pogut ser, doncs no sé, paleta o hauria pogut ser metge.

Quin genere li agrada més escriure? Per què?

A mi m’agrada escriure i més difícil dir amb quin gènere em centraria, perquè de fet al llarg de la meva vida he anat escrivint una mica el que m’ha vingut de gust en cada moment. He combinat, he escrit poesia, he escrit contes, he escrit novel·la, he escrit guions de teatre per ràdio, he escrit el que m’ha vingut de gust en aquell moment i em sento còmode de tot arreu, perquè és que si no em sentís còmode amb alguna cosa de les que faig, no les faria, perquè no tinc un incentiu de què em vull guanyar la vida així, em guanya la vida fent de profe i, per tant, escric el que em ve de gust en cada moment, també depenent una mica de la disponibilitat de temps.

Com separar el fet de treballar en la docència i com a escriptor?

M’organitzo com puc. Jo no, en cap moment ha sigut una cosa premeditada de ser professor i ser escriptor. A mi m’agraden molt les dues feines que faig i les intento combinar com puc. Òbviament, també depèn una mica de la meva situació personal. Quan no tenia fills disposava de més temps i els caps de setmana i potser l’estiu em podia tancar i escriure. En el moment en què tinc fills necessito els he de cuidar, òbviament, he d’estar per ells i, per tant, disposo de menys temps i m’he d’organitzar d’una manera diferent. Però em fa sentir còmode el fet de tenir dos oficis, per dir-ho així, perquè cadascú m’aporta coses diferents.

Com es va sentir quan van publicar el seu primer llibre?

És una emoció molt grossa. És una primera vegada, i les primeres vegades sempre són irrepetibles, l’emoció de tocar el llibre, de palpar el llibre, de veure el teu nom escrit a la coberta, de poder-lo orar, de veure’l exposat en un aparador i després, a més a més, de trobar-te gent que tu no coneixies de res, que t’han llegit. Doncs això és un moment màgic. És un moment màgic.

Com va començar a escriure el llibre ara que estem junts?

Ara que estem junts sí que la primera idea, la primera inspiració, neix amb una lectura. Abans que parlàvem de la inspiració, aquí sí que neix amb una lectura, que és “Els vençuts” del Xavier Benguerel. Vaig llegir aquest llibre que devia tenir, no sé, 14 o 15 anys i em va sorprendre molt tot el que m’explicava. I em va sorprendre molt. És un llibre que parla d’Argelers i em va xocar que jo no em conegués absolutament res. Amb 14 o 15 anys, que ningú m’hagués parlat mai dels camps de concentració de la Catalunya Nord, que eren relativament a prop de casa, perquè des de casa meva fins a Argelers hi ha un parell d’hores en cotxe, que era relativament… feia poc temps, perquè 60, setanta anys, perquè al llarg de la història no és gaire. I que ningú me n’hagués dit res. I aquell moment que vaig descobrir aquest llibre és quan vaig començar a investigar, vaig començar a preguntar-me coses, a buscar informació, i això amb el pas dels anys va acabar convertint-se en una novel·la.

Per què va decidir escriure aquest llibre?

Vaig tenir molts dubtes quan començava a redactar-lo, de si valia la pena, perquè jo no soc historiador, i per tant pensava “potser m’estic posant en un terreny que no em toca”. Fins que em vaig adonar que en el fons no és un llibre només d’històries, sinó que és un llibre que també ens parla del present. Em vaig adonar que parlava en el fons d’una guerra i d’un exili, i de guerres i d’exilis malauradament ni continuaran en un munt en el nostre món. I, per tant, vaig pensar que potser sí que valia la pena, perquè era un llibre que parlava del passat, però també ens parlava del present, i que podíem extrapolar aquesta guerra civil que hi va haver a l’estat espanyol, a qualsevol altra guerra que hi hagi a qualsevol lloc del món, en qualsevol època.

Com s’ha informat dels fets reals que apareixen en aquest llibre?

Em vaig informar inicialment a través de lectures, de llibres d’història, de llibres literaris de gent que havia passat per Argelers, i en general els camps de la Catalunya Nord, i després en una segona fase els meus avis vaig estar entrevistant-los durant un temps prou llarg. Ells van viure la guerra civil a Sabadell i, per tant, em podien parlar de com era la realitat de Sabadell durant la guerra civil, i més tard vaig tenir la sort d’entrevistar unes quantes persones que havien passat pels camps d’Argelers i que de manera molt generosa van voler compartir les seves experiències, les seves vivències amb mi.

És per aquesta raó que va decidir fer que el poble dels personatges principals sigui Sabadell?

Vaig decidir que passés la història arrenqués a Sabadell per un doble motiu primer, perquè és la meva ciutat i jo soc d’aquí i em sembla que no està de més parlar-ne, però també perquè em sembla que és un bon exemple per explicar que les històries no sempre han de passar en les grans ciutats, no tenen per què passar a Barcelona, Nova York, a París, a Londres, sinó que també a qualsevol altre indret del món poden passar fets interessants, fets convertibles en literatura, i per això vaig decidir no amagar-me d’on jo era i fixar-me en Sabadell. I a més a més hi havia un punt extra que em semblava interessant també parlar de la guerra civil d’un lloc on no esclataven les bombes, és a dir que les bombes queia a uns quants quilòmetres de distància i que igualment la situació era dura i que feia patir molt a la població que hi havia.

Quin missatge volia transmetre a través d’aquest llibre?

Crec que el missatge principal és que nosaltres ens podem trobar un dia en les circumstàncies en què es troben els protagonistes de la història. De fet, hi ha un moment en la novel·la en què arriben uns nens refugiats d’un altre punt, en aquest cas que venen d’Espanya, i arriben i se’ls tracta d’una manera no del tot correcta, i hi ha un moment que fan la reflexió de dir “estra, un dia podríem ser nosaltres” i els hi acaba passant. I em sembla que el missatge interessant és aquest, no? Si siguem generosos, siguem empàtics amb qui arriba buscant-se la vida, fugint de conflictes diversos a casa nostra, perquè no saps mai en quina situació et trobaràs tu el dia de demà. I quan t’hi trobis segur que t’agradaria trobar-te gent empàtica, gent generosa, gent que t’aculli com voldríem que ens acollissin nosaltres.

Quin consell li donaria a una jove que vulgui escriure i ser un futur autor?

Jo li diria que escrigui per passar-s’ho bé sense pensar, sense creure que podrà dedicar-se professionalment a això. Això passa molt poques vegades i el que sí que és important és que durant el trajecte que et porti fins a acabar publicant un llibre, si tens la sort de fer-ho, és que tu has de passar bé. I les coses que fem passar-nos-ho bé, abans ho comentàvem, trobem temps i les fem molt millor que les coses que no ens agraden. Ningú està obligat a escriure, ningú està obligat a ser escriptor i, per tant, si algú vol escriure ho ha de fer per passar-s’ho bé. I per poder escriure també cal llegir molt. Som éssers que imitem i, per tant, en la imitació aprenem i difícilment podem escriure gaire si no llegim abans. Per tant, jo li diria que primer de tot llegeixi molt i, segon, que escrigui per passar-s’ho bé. Si després sona la flauta i pot publicar, meravellós. Si sona la flauta dues vegades i només publica, si no que troba lectors a l’altre cantor, fantàstic. Però si no, com a mínim, que el trajecte hagi valgut la pena.