Pinnacle Stories

Gemma Lienas, una autora que ha publicat molts llibres, traduïts a diverses llengües com el castellà i el francès. Avui ens explica com va començar la seva carrera com a escriptora i comparteix els seus consells per tenir èxit en aquest ofici.

Com va començar la seva carrera com a autora?

Jo, de fet, em sento més escriptora que res, tot i que he fet vàries feines perquè he estat també professora, que això també és una cosa que m’interessa molt ensenyar, m’agrada molt. He estat directora d’edicions i he estat algun temps al Parlament de Catalunya, perquè quan m’han demanat de participar-hi, dic que sí, perquè per mi és important defensar els drets de les dones. Però tornant a com vaig començar la meva carrera d’escriptora, doncs, la meva carrera, una de les coses que van ser fonamentals va ser que vaig escriure un compte, un compte per a adults, que es diu El Gust del Cafè, que el vaig presentar amb un premi, que a mi m’interessava molt, perquè l’havia guardat la Carme Riera i jo li tinc molt afecte i molt respecte, a la Carme Riera, i em vaig presentar aquest premi amb el compte El Gust del Cafè i el vaig guanyar. I per mi això va ser un impuls a la meva carrera, que de fet ja havia començat, perquè jo ja havia publicat una novel·la per joves que es diu Cul de Sac, que encara es ven ara. I després d’això, vaig escriure una altra novel·la per joves, els Dos Cavalls, i la vaig presentar amb els premis de Girona, i el vaig guanyar. Vaig guanyar Ramon Montaner amb el Dos Cavallss. I després vaig escriure una novela d’adults, el Vol Nocturn, que la vaig presentar al Premi Andromina de València i també la vaig guanyar. I això ja va ser molt estímul, perquè el fet d’haver guanyat tres premis molt seguits, donc em va anar cap endavant

Algú en concret et va inspirar per ser autora?

Bé, a mi de fet el que em va inspirar per ser una autora és llegir. Jo sempre he estat molt, molt, molt lectora, continuo sent molt lectora. De fet, a casa meva n’hi ha 13. 000 llibres. Estan tots, tots fitxats. És com una biblioteca. I jo quan era petita ja llegia moltíssim i I recordo perfectament que un dia estava a casa de la meva àvia, al lavabo, perquè era on em tancava jo, perquè em deixessin en pau i poder llegir moltíssim. I va ser allà que vaig pensar: jo de gran seré escriptora, perquè volia comprovar si era és ser capaç d’escriure llibres que fessin el mateix camí en els que llegia, que és transportar-me a un altre lloc, viure una altra vida, posar-me la pell d’un altre personatge. Això era el que a mi em fascinava de llegir. Que mentre llegia, jo era el personatge i jo estava, doncs, sent Tom Sawyer i estant al Mississipi i vivint unes aventures amb Huckleberry Finn. I això era el que jo volia veure si quan fos gran i escrivís, era capaç de fer-ho també. Per tant, a mi el que em va impulsar a escriure va ser lectora.

Quin genere t’agrada més escriure? Per què?

A mi el genera que més m’agrada escriure és el mateix que més m’agrada per llegir i és la no vela. De fet, jo soc lectora de novel·la, sobretot de novel·la i de llibres de no-ficció. De no-ficció, llegeixo assajos que és o bé de feminisme o bé de neurociències, que m’interessen molt tot el que està relacionat amb el cervell, o bé amb de sociologia. Però insisteixo, tot i que he escrit assajos, el que més m’interessa per escriure és la novel·la, perquè és el que més m’interessa de llegir, també. I dintre la novel·la, la novel·la que més m’interessa és la novel·la psicològica. És a dir, la novel·la que està basada en el que els hi passa els personatges per dins, el que està relacionat amb la seva manera de ser i amb allò és al que viuen els personatges. Jo no escric novel·les d’aventures o novel·les de misteri o novel·les romàntiques. No, jo escric novel·les, sobretot novel·les psicològiques. Això no vol dir que no hi hagi d’haver tensió narrativa o una mica de misteri. Sempre procuro i que hi hagi un cert misteri a les meves novel·les. Però en realitat no són novel·les de misteri, són novel·les basades en la psicologia dels personatges.

Com et vas sentir quan van publicar el teu primer llibre?

Doncs, quan vaig veure el meu primer llibre publicat, El Cul de Sac, va ser una il·lusió immensa, gairebé no m’ho podia ni creure. I bé, això també va ser un estímul, perquè veure’l, tocar-lo, que la gent el llegís, és molt curiós perquè aquest llibre el vaig escriure el 85, 86 i es va publicar el 86 o 87. O sigui, que aviat farà quaranta anys d’aquest llibre i encara es continua venent.

Per què vas decidir escriure el llibre El rastre brillant del cargol?

Doncs perquè a mi m’interessa molt, ja ho deia abans quan deia que llegeixo llibres d’assaig sobre neurociències. A mi m’interessa molt tot el que està relacionat amb la ment. I el fet de tenir una persona a prop que tenia, que té síndrome d’Asperger, em va portar a voler escriure un llibre on es veiés un personatge amb aquest problema. Perquè per mi és molt important Que la gent entengui que de la mateixa manera que una persona pot tenir un problema d’acord i això no la fa ni millor ni pitjor que els altres, una persona pot tenir una organització cerebral diferent que la fa ser Asperger i, per tant, amb uns comportaments diferents, però això no la fa ni millor ni pitjor que els altres. I, doncs, la meva intenció en escriure aquesta novel·la era que la gent s’ho passés bé, clar, però, per sobretot, també, que tothom reflexionés al final i que entengués que trobar una persona diferent de la mitjana és important. I és important descobrir totes aquelles coses que la fan valuosa, perquè tothom té coses que la fan valuosa. I per això vaig titular el llibre El Rastre Brillant del Caragol, perquè els caragols deixen un rastre brillant, com una persona Asperger, però t’hi has de fixar, perquè tenen coses molt bones les persones Asperger, però clar, t’hi has de fixar. I això era una mica el que jo volia dir en fer aquesta novel·la.

Per què has volgut escriure aquest llibre tenint tres punts de vistes diferents?

A veure, jo volia que la gent es posés a la pell del Sam, entengués que ser com el Sam i patir assetjament, per exemple. I, per tant, per mi era molt important que hi hagués la veu narrativa del Sam en primera persona, perquè la primera persona sempre fa que el lector es pugui identificar molt més amb el personatge. I, per tant, entendre què li està passant en el Sam, què suposa que li facin assetjament, què suposa una sèrie de coses. Però, per altra banda, també m’interessava molt que hi hagués la veu narrativa de la Martina, però no volia que el lector empatitzés tant com amb el Sam, però volia que el lector veiés la diferència de maneres de ser entre el Sam i la Martina, perquè jo penso que tenen dues maneres de ser que es complementen i, per tant, a la vida has de trobar aquelles persones amb les quals realment et sents bé i amb les que pots encaixar. I la Martina i el Sam encaixen. Per altra banda, hi ha un altre personatge que és el padrastre, que en aquest pensava que el fet que hi hagués també la seva veu narrativa em permetia que hi hagués una mica de suspens, una mica de misteri en el llibre. Però, jo no volia que el lector o la lectora empatitzessin, es posessin a la pell del padrastre perquè, el padrastre té unes accions horroroses. I, per tant, el que jo volia és que el lector se senti allunyat del padrastre. I, per això, vaig fer aquestes tres veus narratives diferents.

Com et sents amb l’evolució de la teva escriptura la publicació dels teus llibres? Hi ha alguna cosa que et va sorprendre?

A veure, jo crec que les coses han canviat. Potser, jo quan era petita llegia molt perquè no hi havia gaire més coses a fer. Ara, el que veig és que hi ha molta gent que no llegeix, perquè hi ha moltes distraccions. I, a mi em sap greu, perquè és una de les activitats millors pel nostre cervell. Per altra banda, veig que hi ha joves, això m’ho va una professora de la universitat que feia un treball sobre la literatura llegida per joves, i, em deia que els joves llegeixen moltes coses de Wattpad, que estan escrites pels mateixos joves, i que, hi ha moltes escenes de sexe i de violència, que estan tretes de les pel·lícules de violència o de les pàgines pornogràfiques. Clar, jo no escriuré mai així i aleshores potser això tirarà endarrere els meus lectors, no ho sé. Però, bé, m’agradaria que continuessin confiant en els meus llibres, clar.

Hi ha algun consell que donaries a un o una jove que vulgui ser autor o autora, i que vulgui escriure?

Jo li ho diria primer de tot, que llegeixi molt, perquè llegint, aprens moltíssim, i llegint, aprens com estan construïts els llibres, els hi pots desfer les costures i, veure això que deies tu, no? Tres veus narratives, això és important, no tothom que llegeix s’adona que hi ha tres veus narratives. Per tant, veure que està construït des de tres veus narratives, des d’una, des de dins, des de fora, començant pel començament, començant pel final… Tot això, et va donant coneixements de com escriure una novel·la. Doncs, naturalment l’estil també és important. Llegint, també aprens moltes coses estilístiques.

Una altra cosa molt important és que has d’aprendre llengua perquè si tens moltes idees, però no les saps plasmar amb una escriptura que sigui intel·ligible o que sigui bonica, tampoc serveix de gaire. Per tant, llegir molt, estudiar llengua.

La tercera seria viure, perquè al final, les novel·les es maduren d’allò que vivim, de les coses que ens han passat. I, per tant, com més vius, més possibilitats tens d’explicar coses.